M’agrada Virginia Woolf, i la invitació a participar en la jornada sobre l’acollida de Virginia Woolf a Catalunya m’ha ajudat —obligat— a desenterrar textos d’ella que no havia llegit.
M’agrada Virginia Woolf des de la universitat. De fet, m’agrada Virginia Woolf malgrat les lectures obligatòries a la universitat: To the Lighthouse, Mrs. Dalloway, i em sembla que també Kew Gardens. Deu haver-hi pocs autors que superin la duresa de la lectura obligatòria. El cas és que entre les lectures obligatòries i les recomanacions de companyes de classe de l’època, que ja havien llegit traduccions, vaig acabar caient-hi jo també.
Quan l’any 2008 van oferir-me de traduir Virginia Woolf, vaig llançar-m’hi. Hi ha feines que senzillament no pots rebutjar, perquè la grandesa del nom t’hi obliga. Si no reculls un guant d’aquesta fama, et negues tot un ventall de possibilitats. Potser ningú no ho pensarà mai, però la frase “com vas poder rebutjar allò?” és una llosa molt pesant. I òbviament vaig dir que sí.
Em van explicar de què es tractava: 6 articles de Virginia Woolf sobre Londres, escrits per a la revista Good Housekeeping. En aparença, doncs, no hi hauria aquells exemples de monòleg interior que situaven Virginia Woolf molt endavant en la llista dels dimonis dels alumnes de novel·la anglesa. No seria com traduir Henry James o algun altre autor que va molt bé per a la fama, però molt malament per a la butxaca.
M’equivocava.
Per a la traducció d’una obra com The London Scene, calia que tingués en compte per una banda els llocs que descriu (i això requeria resseguir en certa manera la ruta que Virginia Woolf ens marca), el moment històric en què va ser escrita, i també el mitjà en què s’havia de publicar i per tant el públic a qui anava adreçat.
He de confessar que entre els llibres de text que conservo de la universitat hi ha dos volums d’un senyor que es diu Quentin Bell, titulats Virginia Woolf (era previsible en una tasca com aquesta), i traduïts abans de l’any 1979 per una senyora que es diu Marta Pessarrodona. Aquest i algun altre em van ajudar a situar-me en termes generals.
La traducció de The London Scene havia de traslladar als lectors en català l’ambient de l’època d’una ciutat industrial i portuària, que havia sofert canvis d’entorn rural a entorn industrial, però sobretot que era cosmopolita pel fet de ser la metròpoli de l’imperi britànic d’entre les dues guerres mundials. Aquest darrer condicionant, el pes de l’imperi britànic, era per a Virginia Woolf (o Rudyard Kipling, o Conan Doyle) el context quotidià i per a ells invisible en què vivien, l’aire que respiren els seus textos, i allò que per als lectors en català representa el toc exòtic (el te de les cinc o les sis és exòtic; el berenar, amb te o cafè, és domèstic). M’apassiona llegir no entre línies, sinó darrere de les línies: totes aquelles coses que formen el context i que s’entrelluquen en els actes dels personatges; no què fan, sinó quins són els objectes que hi ha en tercer i quart terme, què implica quant a economia domèstica que una senyora disposi “només” de quinze lliures a l’any per a vestir-se. Aquesta mirada d’antropòleg em resulta essencial per a situar l’escena, cada detall és una xinxeta que fixa la fotografia al suro, i aquests són els detalls que m’esforço per traslladar a un context català.
Per a l’aspecte geogràfic, The London Scene ja conté en si mateixa la descripció que ens fa sentir curiositat pels carrers d’aquella Londres, amb omnibusos, troleibusos i tramvies! (jo encara recordo tramvies a Barcelona). La pretensió de Virgnia Woolf no era escriure una guia turística, ni un obra històrica sobre Londres, sinó uns textos sobre els llocs i els seu passat amb una mirada personal. Però també cal tenir en compte l’altre factor abans esmentat: el públic a qui anava destinat.
La revista Good housekeeping tenia un públic femení; ara bé, si pensem en el moment de la publicació de The London Scene, resultarà més fàcil establir les diferències amb una revista femenina de l’actualitat. Quantes dones llegien Good housekeeping l’any 1931? Bé, les que tenien l’interès de fer-ho, evidentment. Però no tothom sabia llegir, i evidentment no totes les dones que en sabien llegien aquesta revista. Així doncs, Virginia Woolf escrivia per a una dona de classe mitjana-alta, amb inquietuds intel·lectuals o pel cap baix una certa curiositat. Així doncs, ara Virginia Woolf havia de posar-se la bata de periodista per arribar a un públic més ampli i menys exigent que el de les novel·les i assaigs; si les seves novel·les, marcadament feministes per a l’època, eren susceptibles de ser llegides per homes i per dones disposades a tastar el brandi més dens de la seva novel·la o assaig, aquests articles serien llegits per dones i per homes que esperaven un vi més lleuger.
L’obra encaixa poc amb la imatge que s’associa a les obres de ficció de Virginia Woolf. Llegint els articles —les descripcions—, obtenim una visió molt costumista del seu Londres: des de l’engrut dels molls i el riu fins a l’encís de la safata del te. En The London Scene sembla que no hauria d’haver-hi girs ni jocs de paraules impossibles de traduir; ni contextos incomprensibles perquè ens quedin massa allunyats en el temps o en l’espai. No hauria d’haver-hi aquell monòleg interior que no permet la més lleu de les distraccions. No haurien de ser-hi, perquè tal com vaig anar avançant per l’obra, més endavant en el text i també més endins, les coses no van ser tan senzilles. Ja he dit que em vaig equivocar en prejutjar l’obra.
Com havia de sonar Londres? Doncs com l’article de qualsevol altre escriptor o escriptora que s’adreça a un públic ampli a través d’un mitjà de divulgació. En descriure paisatges, pobles, persones, ens trobem en contextos prou semblants: “He passat moltes hores de les nits d’hivern divagant, rodant pels vells carrers […]. Hi ha gent —se sent passant— que dormen molt bé, profundament; altres que vetllen […]. El silenci del carrer era tan absolut que per no trencar-lo hauríeu anat de puntetes: en passar se sentia de vegades el soroll que feien les molles del somier, en serpentí, quan l’enllitat es girava.” No és Virginia Woolf: és Josep Pla, i no parlava de Londres, sinó de Cadaqués. Podria haver estat Virginia Woolf? Rotundament sí. Rotundament, Londres havia de sonar com Pla o Carner, Rodoreda o Roig: un estil reposat i àgil, sofisticadament i enganyadorament planer.
Ara bé, no totes sis escenes són tan diguem-ne físicament descriptives com “Els molls de Londres” o “La marea d’Oxford Street”. En arribar a “Cases de grans homes” o “Aquesta és la cambra dels comuns”, em vaig trobar que en el text apareix un toc més personal, més transcendent. Si descrivint els molls Virginia Woolf ens parlava en part de l’Imperi Britànic i de la invasió industrial del que havien estat camps de conreu, en aquests altres capítols ens parla d’una cosa més íntima, més sentida. Descrivint la casa de Carlyle, el centre d’atenció no és tan sols la casa, sinó que ho és com hi viva Carlyle i com viure així va conformar la filosofia i els textos de l’escriptor. De la mateixa manera, les “Abadies de Londres” no parlen tan sols dels edificis, sinó de tot allò que els londinencs hi respiren.
Així doncs, aquella comparació amb escriptors exercint d’articulistes s’ha de matisar, perquè no estem llegint una guia de Londres escrita per una persona de renom.
A l’hora de traduir, es pot traslladar al català un riu, un mar, molls, vaixells i fàbriques; es poden traslladar gent i comerços, es pot traslladar tot… gairebé. No m’agrada posar notes al peu, l’anotació en cursiva N. del T. és una bufetada. Significa “ets tan ruc que t’ho he d’explicar”, o “sóc tan ruc que no sé traduir-ho”. Però des de la dècada de 1930 fins al nostre segle xxi, decimal, amb l’euro, hi ha molt de tros, i al principi vaig pensar que calia explicar en una nota el sistema monetari de l’època. Finalment vaig decidir-me per complementar les xifres amb el tipus d’unitat, i on l’autora deia one and eleven three i two and six, vam deixar-ho en “una lliura amb onze xílings i tres penics” i “dues lliures amb sis xílings”. Potser això també és un insult a la intel·ligència de molts lectors, però fins ara no havia confessat a ningú aquest afegit. De la mateixa manera, vaig haver de decidir-me si aclarir altres aspectes o deixar-los al coneixement de cada lector. Em va resultar especialment difícil triar entre “Oxford Street” i “el carrer Oxford”. D’acord que alguns noms són molt famosos i tothom els reconeix, i que potser fa mal als ulls veure-ho com a “carrer” perquè sabem que estem llegint una cosa sobre Londres. Però i les abadies? Abadia de Westminster o Westminster Abbey? Què faria si es tractés d’una altra autora? Un altre autor? Què passa si el lector es troba a cada dues línies street i square? Que potser llegint en català trobaríem normal calle i plaza? Penso que com a lectors no volem edicions crítiques: volem que allò que llegim ens entretingui i no ens faci encallar-nos. Estic convençut que Virginia Woolf no escrivia un assaig erudit; Londres per tant no podia ser un mar de notes a peu de pàgina. Els lectors saben qui és Virginia Woolf, i si el títol és Londres, evidentment que hi sortiran termes anglesos. A més, i com que en els textos apareixen llocs reals, potser val la pena utilitzar els topònims en anglès per si algú es decideix a localitzar-los.
En l’edició anglesa, Virginia Woolf ens fa iniciar la passejada als molls de Londres, i acaba amb el retrat d’una londinenca; la mateixa progressió en la passejada va resultar una progressió en la dificultat de traduir-ho al català. En “Retrat d’una londinenca”, la darrera escena, no tan sols canvia el tema: canvia el vocabulari, canvia la sintaxi; és una altra persona qui escriu, diferent de les narradores anteriors. És la Virginia Woolf de Jacob’s Room o de molts altres textos.
Enfrontat a Lewis Carroll en Un conte embolicat, o a Douglas Adams en la Guia de l’autoestopista galàctic, va caldre fer una feina d’adaptació: problemes matemàtics, jocs de paraules i rimes. Però en Londres ni el text ho exigeix ni l’autora ho permet. És curiós com els traductors ens veiem encadenats en certa manera pel nom de l’autor. Si és un autor menor, com aquests escriptorets de ciència-ficció, es té més marge de maniobra; però si l’autor o autora té un nom d’aquells amb què la gent es posa dreta en senyal de respecte només de pronunciar-los, el marge de maniobra és molt més petit.
Tinc el convenciment, i és una cosa poc raonada, que la traducció d’algú com Virginia Woolf ha de sonar una mica rància: com la sèrie A dalt i a baix, amb el regust del fum de carbó, senyors amb levita i senyores amb vestit llarg, que es tracten de vós. I aquella atmosfera, aquell context social i cultural en què es movia Virginia Woolf, esdevé una nota exòtica quan ho llegim en català; tot allò que no és traduïble afortunadament ha estat assimilat gràcies a la difusió dels coneixements. Tots hem après anglès.
M’esgarrifa el debat de si un home pot traduir fidelment una dona, potser perquè he traduït dones i no voldria que se’m privés d’aquest privilegi. Qualsevol altra persona hauria fet una traducció diferent de Londres, perquè cadascú de nosaltres té el seu mapa mental, els seus diccionaris mentals de traducció i de sinònims. Considero que he estat molt fidel a l’original de Virginia Woolf, fins i tot fregant la literalitat excessiva. Acceptaré els meus errors com a traductor, independentment de si he traduït un home o una dona.
Traduir Virginia Woolf va ser una experiència molt gratificant, menys difícil del que havia esperat abans de conèixer el text, més difícil com més avançava el llibre. Considero que per a fer una traducció cal submergir-se en l’obra, respirar el seu aire, viure-la. Després, cal tornar al nostre món, mirar des de fora allò que treballàvem des de dins, veure si s’integra en el nostre paisatge —el context social, cultural, lingüístic— i fer que no desentoni, que es pugui llegir i que els lectors puguin passar per alt una sèrie de coses que no els són habituals. Ho fem en llegir qualsevol autor? Ho fem en mirar A dalt i a baix o Retorn a Brideshead? Hem de poder fer-ho en llegir Virginia Woolf. I, evidentment, Virginia Woolf no pot parlar com parla Eduard Castaño. El millor compliment que m’han fet a una traducció (i lamento dir que no era sobre Londres) és “que bé que escriu aquest autor”. Sobre Londres van escriure: “hi he descobert una prosa rica i àgil” i “m’he quedat amb més ganes de Virginia Woolf”. És un compliment molt dolç per a una traducció.
Quaderns. Revista de Traducció número 21; Servei de Publiacions de la UAB. Ponència en La recepció de Virginia Woolf a Catalunya, organitzada a la Universitat de Vic.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Eduard Castanyo 