Les apostes més negres de Bromera

Dins la Setmana del Llibre Català, dilluns 7 de setembre: Tarda Negra

20.00 h Taula rodona a la Plaça de l’Escriptura: “Les apostes més negres de Bromera”, amb Gonçal López-Pampló, director literari de Bromera; Anna Maria Villalonga, com a moderadora, i com a participants Eduard Castanyo (traductor d’Ordres Sagrades, de Benjamin Black), Jordi Cervera (autor de La música dels camaleons) i Anna Moner (autora d’El retorn de l’Hongarès).

Black, Ordres sagrades

Black, Ordres sagrades

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El Vi Fa Sang

FESTIVAL INTERNACIONAL DE NOVEL·LA CRIMINAL EN CATALÀ DE L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ (CONCA DE BARBERÀ)

Del 28 d’abril al 3 de maig s’organitza el festival El Vi Fa Sang, amb la participació d’autors, traductors, editors…

Podeu llegir el programa en aquest PDF, i veure la pàgina web a elvifasang.cat. Jo vaig ser-hi dissabte 2/5, i puc demostrar-ho!

Fassina Balanyà - Presentació d'Ordres Sagrades

Fassina Balanyà – Presentació d’Ordres Sagrades

 

Fassina Balanyà - Presentació d'Ordres Sagrades

Fassina Balanyà – Presentació d’Ordres Sagrades

 

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Edicions Pleniluni i la col·lecció “2001” – una visió absolutament parcial

Fa molts i molts anys, en un món que ara sembla alternatiu a aquest, sortíem del franquisme, érem joves, teníem empenta (ehem), i llegíem tota la CF que ens queia a les mans… i només ens queia en castellà.

A través d’una improbabilitat digna de l’impulsor de la nau de La guia galàctica i gràcies a en Carles Molins, vaig anar a un acte de presentació a l’Ateneu Barcelonès (érem una dotzena de persones si arribava). Allà també hi havia un home que es diu Jaume Bonaventura; vàrem coincidir en el metro de tornada, i, nou esdeveniment en l’horitzó d’improbabilitats, vaig explicar-li que feia de corrector per a Editorial Joventut, de fotocomponedor, que estudiava filologia anglesa i que també havia fet algunes coses de traducció com a negre. I pam! Vaig passar del buit a posar els peus en la primera editorial que va dedicar una col·lecció a la CF.

Aquella «empenta» era més aviat entusiasme eixelebrat que atenció, però en Jaume Bonaventura i en Ramon Ruiz, al capdavant de l’Editorial, i l’Antoni Munné-Jordà, que era un dels pilots en la col·lecció, van donar-me oportunitats.

Primer va ser a través d’un concurs literari de CF: narracions breus relacionades d’una manera o altra amb el temps. Bé! Vaig ser un dels escollits, i el llibre (Sis temps, Premi Quarta Dimensió) va ser publicat el 1987, i presentat si no recordo malament al Museu de la Ciència. Diria que en aquell moment ja havien passat per les meves mans un parell de títols de la col·lecció: La mà esquerra de la foscor n’era un, i es van demostrar diverses coses: que el llenguatge de la CF en català necessitava rodatge, que jo podia corregir, i que valia més que no ho fes perquè vaig provocar una primera despesa no prevista utilitzant el tipus de llapis equivocat. (Per als que no van viure en aquell món alternatiu, he d’aclarir que els llibres es picaven en màquines d’escriure electròniques sobre paper, les correccions eren línies picades de nou, retallades i enganxades! Ja podeu imaginar la feinada que suposava que un corrector que filava massa prim entrés a matar amb unes paginades.)

Un cop aclarit el tema que ni jo m’ho passava bé corregint ni l’editorial em volia per a aquella feina, vàrem passar a la següent fase: la primera traducció. En els mesos transcorreguts, l’editorial ja utilitzava el programa Ventura Publisher, de Xerox: era caríssim i venia en una sèrie de diversos disquets de 5,25 polzades, els veritables floppies. En Jaume i en Ramon em van posar més al corrent dels plans de l’editorial, i em van donar la meva primera traducció de debò: Arthur C. Clarke, La fi de la infantesa, que va ser el número 18 de la col·lecció.

Vaig utilitzar un ordinador Amstrad PCW, que tenia sistema operatiu propi i disquets durs també propis, i l’edito rial va haver de buscar algú que convertís el text d’aquells disquets diabòlics en format de disquet de 5,25 que el Ventura pogués llegir. Van tornar-me després les galerades, i vaig començar a aprendre de debò, gràcies a les correccions que hi havien fet persones com l’Antoni o també en Jaume. A continuació var «caure» Tropes de l’espai, de Robert Heinlein (número 19), El caçador de la mort, el meu primer Ian Watson (22), L’urpa del gat, de Joan D. Vinge (24), i, per fi, l’any 1991, la cirereta: 2001 (el número 25 i penúltim de la col·leció). L’odissea va ser un premi, perquè era un dels títols mítics de la col·lecció que a més tenien pel·lícula (també hi havia Duna i Blade Runner); se suposava que l’havia de fer un traductor de renom per a donar-hi més rellevància… i al final vaig ser jo.

Després del 2001, encara va haver-hi un altre títol: Més que humà, de Theodore Sturgeon, però aquest, tot i que me’l va encarregar i pagar Pleniluni, va ser venut a Laertes i publicat en la col·lecció L’arcà. Les circumstàncies econòmiques, les poques vendes de la col·lecció…, tot plegat va posar fi a l’empresa que era Pleniluni. Va ser un moment molt trist, per la relació que havia establert amb en Jaume i en Ramon, però amb aquelles traduccions vaig començar a aprendre l’ofici: fins aleshores sabia anglès i sabia català; ells em van ajudar a perfeccionar l’encaix, a fixar-me en les trampes, a eliminar aquelles coses que es deien a casa de tota la vida i que resulta que no eren correctes. Gràcies a aquella primera part de currículum he tingut el plaer de traduir més CF per a diferents editorials: Guia galàctica per a autostopistes, de Douglas Adams amb Laertes; Rescat en el temps, de Michael Crichton, per a Planeta; Conflictes, també d’Ian Watson, per a Pagès; Els somnis d’Einstein, d’Alan Lightman, per a Columna.

Evidentment, no vaig ser l’únic traductor: al capdavall jo només vaig traduir 5 d’aquells 25 títols (no tot eren traduccions). Però puc afirmar que la col·lecció 2001 va obrir pas, gràcies a en Jaume, en Ramon i l’Antoni, que el camí va quedar estroncat però no enterrat sota la brolla, i que en l’actualitat continua amb la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors, i en tots els títols que moltes altres editorials van traient dins de les seves col·leccions «generalistes», en llengua catalana o traduïts: Carme Torras, Cormac McCarthy, Daniel Keyes, Hannu Rajaniemi, Jonathan Lethem, Jordi de Manuel, Kazuo Ishiguro, Marc Pastor, Margaret Atwood, Pere Verdaguer, Salvador Macip, Sebastià Roig, Susana Vallejo, Suzanne Collins…

Octubre de 2014, publicat al butlletí de tardor de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

40 anys del Mecanoscrit: Inescrit anterior a l’origen

No havia conegut altra cosa, no n’havia parlat amb ningú, pensava que era natural. No la deixaven sopar, la tancaven a les fosques perquè deixava engrunes damunt la taula. Però llançar-lo toll de la resclosa li va semblar una salvatjada.

Llegiu la resta de col·laboracions a Núvol.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Virginia Woolf: Des de The London Scene fins a Londres

M’agrada Virginia Woolf, i la invitació a participar en la jornada sobre l’acollida de Virginia Woolf a Catalunya m’ha ajudat —obligat— a desenterrar textos d’ella que no havia llegit.

M’agrada Virginia Woolf des de la universitat. De fet, m’agrada Virginia Woolf malgrat les lectures obligatòries a la universitat: To the Lighthouse, Mrs. Dalloway, i em sembla que també Kew Gardens. Deu haver-hi pocs autors que superin la duresa de la lectura obligatòria. El cas és que entre les lectures obligatòries i les recomanacions de companyes de classe de l’època, que ja havien llegit traduccions, vaig acabar caient-hi jo també.

Quan l’any 2008 van oferir-me de traduir Virginia Woolf, vaig llançar-m’hi. Hi ha feines que senzillament no pots rebutjar, perquè la grandesa del nom t’hi obliga. Si no reculls un guant d’aquesta fama, et negues tot un ventall de possibilitats. Potser ningú no ho pensarà mai, però la frase “com vas poder rebutjar allò?” és una llosa molt pesant. I òbviament vaig dir que sí.

Em van explicar de què es tractava: 6 articles de Virginia Woolf sobre Londres, escrits per a la revista Good Housekeeping. En aparença, doncs, no hi hauria aquells exemples de monòleg interior que situaven Virginia Woolf molt endavant en la llista dels dimonis dels alumnes de novel·la anglesa. No seria com traduir Henry James o algun altre autor que va molt bé per a la fama, però molt malament per a la butxaca.

M’equivocava.

Per a la traducció d’una obra com The London Scene, calia que tingués en compte per una banda els llocs que descriu (i això requeria resseguir en certa manera la ruta que Virginia Woolf ens marca), el moment històric en què va ser escrita, i també el mitjà en què s’havia de publicar i per tant el públic a qui anava adreçat.

He de confessar que entre els llibres de text que conservo de la universitat hi ha dos volums d’un senyor que es diu Quentin Bell, titulats Virginia Woolf (era previsible en una tasca com aquesta), i traduïts abans de l’any 1979 per una senyora que es diu Marta Pessarrodona. Aquest i algun altre em van ajudar a situar-me en termes generals.

La traducció de The London Scene havia de traslladar als lectors en català l’ambient de l’època d’una ciutat industrial i portuària, que havia sofert canvis d’entorn rural a entorn industrial, però sobretot que era cosmopolita pel fet de ser la metròpoli de l’imperi britànic d’entre les dues guerres mundials. Aquest darrer condicionant, el pes de l’imperi britànic, era per a Virginia Woolf (o Rudyard Kipling, o Conan Doyle) el context quotidià i per a ells invisible en què vivien, l’aire que respiren els seus textos, i allò que per als lectors en català representa el toc exòtic (el te de les cinc o les sis és exòtic; el berenar, amb te o cafè, és domèstic). M’apassiona llegir no entre línies, sinó darrere de les línies: totes aquelles coses que formen el context i que s’entrelluquen en els actes dels personatges; no què fan, sinó quins són els objectes que hi ha en tercer i quart terme, què implica quant a economia domèstica que una senyora disposi “només” de quinze lliures a l’any per a vestir-se. Aquesta mirada d’antropòleg em resulta essencial per a situar l’escena, cada detall és una xinxeta que fixa la fotografia al suro, i aquests són els detalls que m’esforço per traslladar a un context català.

Per a l’aspecte geogràfic, The London Scene ja conté en si mateixa la descripció que ens fa sentir curiositat pels carrers d’aquella Londres, amb omnibusos, troleibusos i tramvies! (jo encara recordo tramvies a Barcelona). La pretensió de Virgnia Woolf no era escriure una guia turística, ni un obra històrica sobre Londres, sinó uns textos sobre els llocs i els seu passat amb una mirada personal. Però també cal tenir en compte l’altre factor abans esmentat: el públic a qui anava destinat.

La revista Good housekeeping tenia un públic femení; ara bé, si pensem en el moment de la publicació de The London Scene, resultarà més fàcil establir les diferències amb una revista femenina de l’actualitat. Quantes dones llegien Good housekeeping l’any 1931? Bé, les que tenien l’interès de fer-ho, evidentment. Però no tothom sabia llegir, i evidentment no totes les dones que en sabien llegien aquesta revista. Així doncs, Virginia Woolf escrivia per a una dona de classe mitjana-alta, amb inquietuds intel·lectuals o pel cap baix una certa curiositat. Així doncs, ara Virginia Woolf havia de posar-se la bata de periodista per arribar a un públic més ampli i menys exigent que el de les novel·les i assaigs; si les seves novel·les, marcadament feministes per a l’època, eren susceptibles de ser llegides per homes i per dones disposades a tastar el brandi més dens de la seva novel·la o assaig, aquests articles serien llegits per dones i per homes que esperaven un vi més lleuger.

L’obra encaixa poc amb la imatge que s’associa a les obres de ficció de Virginia Woolf. Llegint els articles —les descripcions—, obtenim una visió molt costumista del seu Londres: des de l’engrut dels molls i el riu fins a l’encís de la safata del te. En The London Scene sembla que no hauria d’haver-hi girs ni jocs de paraules impossibles de traduir; ni contextos incomprensibles perquè ens quedin massa allunyats en el temps o en l’espai. No hauria d’haver-hi aquell monòleg interior que no permet la més lleu de les distraccions. No haurien de ser-hi, perquè tal com vaig anar avançant per l’obra, més endavant en el text i també més endins, les coses no van ser tan senzilles. Ja he dit que em vaig equivocar en prejutjar l’obra.

Com havia de sonar Londres? Doncs com l’article de qualsevol altre escriptor o escriptora que s’adreça a un públic ampli a través d’un mitjà de divulgació. En descriure paisatges, pobles, persones, ens trobem en contextos prou semblants: “He passat moltes hores de les nits d’hivern divagant, rodant pels vells carrers […]. Hi ha gent —se sent passant— que dormen molt bé, profundament; altres que vetllen […]. El silenci del carrer era tan absolut que per no trencar-lo hauríeu anat de puntetes: en passar se sentia de vegades el soroll que feien les molles del somier, en serpentí, quan l’enllitat es girava.” No és Virginia Woolf: és Josep Pla, i no parlava de Londres, sinó de Cadaqués. Podria haver estat Virginia Woolf? Rotundament sí. Rotundament, Londres havia de sonar com Pla o Carner, Rodoreda o Roig: un estil reposat i àgil, sofisticadament i enganyadorament planer.

Ara bé, no totes sis escenes són tan diguem-ne físicament descriptives com “Els molls de Londres” o “La marea d’Oxford Street”. En arribar a “Cases de grans homes” o “Aquesta és la cambra dels comuns”, em vaig trobar que en el text apareix un toc més personal, més transcendent. Si descrivint els molls Virginia Woolf ens parlava en part de l’Imperi Britànic i de la invasió industrial del que havien estat camps de conreu, en aquests altres capítols ens parla d’una cosa més íntima, més sentida. Descrivint la casa de Carlyle, el centre d’atenció no és tan sols la casa, sinó que ho és com hi viva Carlyle i com viure així va conformar la filosofia i els textos de l’escriptor. De la mateixa manera, les “Abadies de Londres” no parlen tan sols dels edificis, sinó de tot allò que els londinencs hi respiren.

Així doncs, aquella comparació amb escriptors exercint d’articulistes s’ha de matisar, perquè no estem llegint una guia de Londres escrita per una persona de renom.

A l’hora de traduir, es pot traslladar al català un riu, un mar, molls, vaixells i fàbriques; es poden traslladar gent i comerços, es pot traslladar tot… gairebé. No m’agrada posar notes al peu, l’anotació en cursiva N. del T. és una bufetada. Significa “ets tan ruc que t’ho he d’explicar”, o “sóc tan ruc que no sé traduir-ho”. Però des de la dècada de 1930 fins al nostre segle xxi, decimal, amb l’euro, hi ha molt de tros, i al principi vaig pensar que calia explicar en una nota el sistema monetari de l’època. Finalment vaig decidir-me per complementar les xifres amb el tipus d’unitat, i on l’autora deia one and eleven three i two and six, vam deixar-ho en “una lliura amb onze xílings i tres penics” i “dues lliures amb sis xílings”. Potser això també és un insult a la intel·ligència de molts lectors, però fins ara no havia confessat a ningú aquest afegit. De la mateixa manera, vaig haver de decidir-me si aclarir altres aspectes o deixar-los al coneixement de cada lector. Em va resultar especialment difícil triar entre “Oxford Street” i “el carrer Oxford”. D’acord que alguns noms són molt famosos i tothom els reconeix, i que potser fa mal als ulls veure-ho com a “carrer” perquè sabem que estem llegint una cosa sobre Londres. Però i les abadies? Abadia de Westminster o Westminster Abbey? Què faria si es tractés d’una altra autora? Un altre autor? Què passa si el lector es troba a cada dues línies street i square? Que potser llegint en català trobaríem normal calle i plaza? Penso que com a lectors no volem edicions crítiques: volem que allò que llegim ens entretingui i no ens faci encallar-nos. Estic convençut que Virginia Woolf no escrivia un assaig erudit; Londres per tant no podia ser un mar de notes a peu de pàgina. Els lectors saben qui és Virginia Woolf, i si el títol és Londres, evidentment que hi sortiran termes anglesos. A més, i com que en els textos apareixen llocs reals, potser val la pena utilitzar els topònims en anglès per si algú es decideix a localitzar-los.

En l’edició anglesa, Virginia Woolf ens fa iniciar la passejada als molls de Londres, i acaba amb el retrat d’una londinenca; la mateixa progressió en la passejada va resultar una progressió en la dificultat de traduir-ho al català. En “Retrat d’una londinenca”, la darrera escena, no tan sols canvia el tema: canvia el vocabulari, canvia la sintaxi; és una altra persona qui escriu, diferent de les narradores anteriors. És la Virginia Woolf de Jacob’s Room o de molts altres textos.

Enfrontat a Lewis Carroll en Un conte embolicat, o a Douglas Adams en la Guia de l’autoestopista galàctic, va caldre fer una feina d’adaptació: problemes matemàtics, jocs de paraules i rimes. Però en Londres ni el text ho exigeix ni l’autora ho permet. És curiós com els traductors ens veiem encadenats en certa manera pel nom de l’autor. Si és un autor menor, com aquests escriptorets de ciència-ficció, es té més marge de maniobra; però si l’autor o autora té un nom d’aquells amb què la gent es posa dreta en senyal de respecte només de pronunciar-los, el marge de maniobra és molt més petit.

Tinc el convenciment, i és una cosa poc raonada, que la traducció d’algú com Virginia Woolf ha de sonar una mica rància: com la sèrie A dalt i a baix, amb el regust del fum de carbó, senyors amb levita i senyores amb vestit llarg, que es tracten de vós. I aquella atmosfera, aquell context social i cultural en què es movia Virginia Woolf, esdevé una nota exòtica quan ho llegim en català; tot allò que no és traduïble afortunadament ha estat assimilat gràcies a la difusió dels coneixements. Tots hem après anglès.

M’esgarrifa el debat de si un home pot traduir fidelment una dona, potser perquè he traduït dones i no voldria que se’m privés d’aquest privilegi. Qualsevol altra persona hauria fet una traducció diferent de Londres, perquè cadascú de nosaltres té el seu mapa mental, els seus diccionaris mentals de traducció i de sinònims. Considero que he estat molt fidel a l’original de Virginia Woolf, fins i tot fregant la literalitat excessiva. Acceptaré els meus errors com a traductor, independentment de si he traduït un home o una dona.

Traduir Virginia Woolf va ser una experiència molt gratificant, menys difícil del que havia esperat abans de conèixer el text, més difícil com més avançava el llibre. Considero que per a fer una traducció cal submergir-se en l’obra, respirar el seu aire, viure-la. Després, cal tornar al nostre món, mirar des de fora allò que treballàvem des de dins, veure si s’integra en el nostre paisatge —el context social, cultural, lingüístic— i fer que no desentoni, que es pugui llegir i que els lectors puguin passar per alt una sèrie de coses que no els són habituals. Ho fem en llegir qualsevol autor? Ho fem en mirar A dalt i a baix o Retorn a Brideshead? Hem de poder fer-ho en llegir Virginia Woolf. I, evidentment, Virginia Woolf no pot parlar com parla Eduard Castaño. El millor compliment que m’han fet a una traducció (i lamento dir que no era sobre Londres) és “que bé que escriu aquest autor”. Sobre Londres van escriure: “hi he descobert una prosa rica i àgil” i “m’he quedat amb més ganes de Virginia Woolf”. És un compliment molt dolç per a una traducció.

Quaderns. Revista de Traducció número 21; Servei de Publiacions de la UAB. Ponència en La recepció de Virginia Woolf a Catalunya, organitzada a la Universitat de Vic.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Traduir CF al català

La CF al mateix nivell que altres gèneres?

Quan vaig guanyar un concurs literari a nivell de Barcelona, el meu oncle em va dir: «està molt bé», i ell estava content que jo hagués guanyat, però va dir-ho amb un to especial. Quan vaig traduir el meu segon llibre, va dir: «està bé, però quan faràs novel·la de veritat?». I és que en els tres casos es tractava de ciència-ficció. Ara ja acumulo 8 títols de ciència-ficció, entre ells 2001, una odissea espacial, d’Arthur C. Clarke, i Rescat en el temps, de Michael Crichton.

I tot i que m’ho passo molt bé fent ciència-ficció, la proporció de ciència-ficció que he traduït és aparentment petita: 8 títols de gairebé 50… Caram! Potser la proporció no és pas tan dolenta, i tot depèn de com ho vulgui comptar. Vuit obres de CF davant quatre assaigs, cinc novel·les històriques, tres de biogràfiques…

La CF té dos problemes: el primer és que es tracta la CF com un gènere menor perquè sovint hi apareix un element «infantil»: les aventures que ens fa vergonya d’admetre que ens agraden. L’altre problema és que des de dins tractem la CF com si fos un gènere molt diferent dels altres, la qual cosa és falsa. Si es publica poca o molta CF en català és una qüestió subjectiva. No s’ha de comparar el volum d’obres de CF en relació al total de la producció en català, sinó amb cada un dels altres gèneres o subgèneres. La percepció que la CF està maltractada potser no és del tot correcta. Sempre podem preguntar a un poeta com està la producció de poesia en català…

Els diferents estils de cada autor

Novel·la científica: Arthur C. Clarke

Durant molts anys, el nom de Clarke va ser dels primers que venia al cap quan es preguntava per un autor de ciència-ficció, i sovint feia parella amb Asimov. Gràcies a l’èxit de la pel·lícula 2001, una odissea espacial, rodada per Kubrick i escrita per Clarke i Kubrick, la ciència-ficció va perdre part de la ronya associada a còmics i històries de sèrie B. Clarke no és un escriptor, Clarke és un científic que s’ha dedicat a imaginar i a escriure. Va ser un dels desenvolupadors del radar, durant la Segona Guerra Mundial, i també un pioner en el camp dels satèl·lits de comunicacions. No és estrany, doncs, que les seves novel·les tinguin una base científica tan sòlida —i de vegades tan freda—, que l’acció-acció, allò que agrada tant en el cinema, quedi diluït.

En 2001 el lector troba una primera part de paleontologia-antropologia-ficció. S’hi descriuen paisatges i lluites entre clans de simis. Tot molt semblant a un documental de la sabana, ja sigui d’ara o de fa cent mil anys. Segon part: saltem en el temps; agafem una llançadora espacial, fem transbord en una estació orbital cilíndrica, que crea gravetat artificial interna en rodar, i d’allà el descens fins a la superfície de la Lluna. Entremig, Clarke ens ha fet un repàs de la història de l’astronàutica seguint els pensaments del doctor Floyd. Tercera Part: Bowman i companyia travessen l’espai cap als planetes exteriors. I aquí ja podem calçar-nos: velocitats, distàncies, velocitat de la llum i temps que triguen els missatges a anar i tornar entre la nau i la Terra… I arribem a Júpiter, i a Saturn (perquè el llibre duu Bowman a Saturn). La Discovery, tot passant, fa estudis dels satèl·lits dels gegants de gas. Sort que quan Clarke va escriure 2001, encara no tenia les fotos de les sondes que van arribar posteriorment a aquells barris del Sistema Solar. D’altra manera, la novel·la 2001 hauria ocupat diversos volums.

Les ciències «dures»: física, matemàtiques. Clarke, Crichton, Watson

El cas de Clarke potser és extrem en la freqüència d’aparició d’aspectes científics, però la passió per les diverses branques de les ciències és freqüent. En Rescat en el temps, de Michael Crichton, i Conflictes, d’Ian Watson, es dóna una coincidència en la física quàntica. Tant un autor com l’altre ens parlen dels pares de la física quàntica, i de com els principis que crèiem que regien l’univers (Newton i companyia) funcionen per al dia a dia, però no poden explicar moltes altres coses. Crichton ens dóna exemples per boca de científics que exposen els seus treballs a altres personatges de la història; també és així en el cas de Watson, però aquestes «exposicions» són menys pedagògiques que en el cas de Rescat en el temps; en Conflictes la protagonista està obsessionada perquè la física quàntica li retorni la germana morta…, i cau en mans d’una secta, on una altra estudiant de física la fa passar pels experiments teòrics que Schrödinger havia ideat per exemplificar determinats fenòmens.

Les ciències «toves»: filosofia, psicologia, antropologia, història: Clarke, Crichton, Sturgeon, Watson.

No oblidem, però, que les ficcions científiques no tenen per què basar-se únicament en la branca de «ciències», i que en les «humanitats» hi ha tota una colla de disciplines que ens ajuden a comprendre millor què som, què fem i per què ho fem. Les lectures de CF s’utilitzen sovint als instituts per atraure els lectors cap a reflexions diverses. Des d’Un món feliç o 1984 a lectures en què es pot combinar la reflexió i l’astronomia, com 2001. Com utilitzen els autors aquests elements? Sturgeon, en Més que humà, o Clarke, en La fi de la infantesa, ens plantegen una nova etapa en l’evolució humana. Sturgeon fa néixer un ésser gestalt: cinc éssers humans diferents, cadascú amb una peculiaritat, formen un sol ésser en comunió (no pas unint-se físicament) superior a la simple suma de les cinc parts…, però l’ésser no serà complert fins que no assoleixi una ètica. Un plantejament impressionant per a una novel·la que es classifica com a CF. Watson està molt interessat en la realitat i la percepció de la realitat: les coses són com són o són com nosaltres volem creure que són? El concepte de la percepció i de la realitat és un dels malsons dels alumnes de filosofia als instituts. Qui toca les altres ciències? Tots, d’una manera o d’altra. Clarke ens remetia a l’origen de l’espècie humana en 2001, Crichton va documentar-se sobre el terreny per a l’ambientació de Rescat en el temps, Watson ens parla de la vida dels americans natius, tant en territori dels EE.UU. (en Conflictes) com d’Amèrica del Sud.

A pinyes per les galàxies: Heinlein i Vinge

Què impedeix que la CF tingui el mateix tractament que qualsevol altre gènere? L’aspecte «infantil»: tot el que sigui acció és «dolent», tot el que sigui pensament és «bo». Potser cal assumir que ens agrada la part de l’acció, que ens agrada la intriga que els autors de best-sellers saben ordir, que al capdavall tots volem una part d’acció i aventures. De les novel·les que he fet, Tropes de l’espai i L’urpa del gat en són exponents. Tropes de l’espai s’ha qualificat sovint com una novel·la militarista, feixista. Potser sí, però jo que he hagut d’empassar-me-la del dret i del revés no m’he tornat militarista, i cadascú reacciona de manera diferent a allò que llegeix: una dosi de militarisme pot tenir un efecte de vacuna, i produir el resultat contrari. En qualsevol cas, Tropes de l’espai és una novel·la d’acció bèl·lica ambientada a l’espai. Té molt poca ciència explicada, i molta tecnologia que es dóna per suposat. Amb el mateix plantejament de no explicar la ciència però utilitzar tots els ginys imaginables, L’urpa del gat planteja una trama d’intriga (i per tant d’acció) en la galàxia física i la cibernètica. En Vinge, a més de la capacitat per a tramar complots, destaca que l’autora expressi els sentiments i les sensacions d’un personatge femení a través de la percepció telepàtica del protagonista masculí.

Riure’s de la Ciència-ficció: Douglas Adams

La Guia galàctica per a autostopistes és una immensa sàtira de la CF mal escrita, i tinc el convenciment que és l’origen de la saga de pel·lícules protagonitzades per Leslie Nielsen. Adams es riu dels clixés, de la grandiositat galàctica, dels esperpents extraterrestres, de la política del Regne Unit… i fins i tot de les frases fetes del llenguatge quotidià. Amb un protagonista tan sapastre com el Goofy de la Disney i sota l’aparença de la CF, Adams repassa de dalt a baix tot el que donem per suposat, i ens va presentant personatges que, malgrat l’aparença, tenen el mateix comportament que qualsevol ésser humà: preocupats, interessats, aprofitats.

Un cas apart: Alan Lightman

Alan Lightman és professor d’humanitats, redacció creativa i física del Massachusetts Institute of Technology. El seu llibre Els somnis d’Einstein no va ser classificat com a CF, la qual cosa li conferí immediatament un estatus superior a la «púrria». Però què ens planteja Lightman? Els somnis d’Albert Einstein en el temps en què treballava a l’oficina de patents de Berna: que el temps s’atura, que no flueix contínuament, que flueix de maneres diferents en llocs diferents però no gaire llunyans. I com que aquests somnis estan ambientats a Suïssa a principis del segle xx, ja no és CF, tan sols és ficció, narrativa breu. I passem per alt, volent-ho, l’aspecte del tractament del temps.

Quantes obres es deuen vendre més o menys en funció de la classificació CF o senzillament «narrativa»? Corre la brama que l’obra de Salman Rushdie Els versos satànics va ser publicada com a narrativa «normal» perquè no va guanyar un concurs de CF al qual s’havia presentat. Si hagués aparegut com a CF, hauria produït tant d’enrenou?

Problemes específics de la CF: neologismes, documentació, base existent del català

L’any 1990 el català tenia relativament poques referències bibliogràfiques especialitzades, i l’Enciclopèdia Catalana era l’eina a què recorríem demanant confirmació de les nostres suposicions, o auxili desesperat. Ganymede és Ganimedes, Japetus, Jàpet, Io és Io i no «Ió», i com que no en teníem prou de revisar una colla de noms grecs, calia treure la calculadora —els fulls de càlcul d’aquella època feien suar només de pensar-hi— i començar a comptar: una milla, a 1,6 kilòmetres, multiplicada per uns quants bilions americans, que són milers de milions per a la resta del món… I després arrodoneix-ho, perquè si un autor diu 1.000 milles, ja podeu pujar-hi de peus que no vol dir 1.609 Km, sinó més aviat 1.500, perquè a «ells» també els agrada arrodonir.

Quant a la ciència, el català sí que té una base sòlida; el problema és que els usuaris del català no tenim aquesta base tan sòlida. Ara potser ens sembla que els llibres de text d’escoles i instituts han estat sempre en català, que els diccionaris català-anglès han existit tota la vida. Doncs no: fa vint-i-cinc anys no hi havia llibres de text en català, Enciclopèdia Catalana va treure el seu diccionari anglès-català i català-anglès (en dos volums) l’any 1983, i les llengües estrangeres s’estudiaven a partir del castellà, no del català.

És per això que calia (i encara cal) filar molt prim en la tria de segons quins termes: trobar l’equilibri entre allò que ens vol dir l’autor, i per tant el terme correcte, i la sensació de pedanteria o cultisme. No hi ha alternativa en els noms propis: galàxies, planetes, satèl·lits, personatges històrics, topònims. Són els que són i l’Enciclopèdia Catalana i el Termcat ens hi ajuden. Quant a la resta…, els traductors hem de seguir el que nosaltres creiem que és el registre del català «actual», i mirar d’emmotllar-nos-hi. Algú diria «emmotllar-nos-hi» parlant habitualment?

Publicat a Serra d’Or

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Novel·la científica: Arthur C. Clarke

Durant molts anys, el nom de Clarke va ser dels primers que venia al cap quan es preguntava per un autor de ciència-ficció, i sovint feia parella amb Asimov. Gràcies a l’èxit de la pel·lícula 2001, una odissea espacial, rodada per Kubrick i escrita per Clarke i Kubrick, la ciència-ficció va perdre part de la ronya associada a còmics i històries de sèrie B.

Clarke, però, no era un escriptor, Clarke era un científic que va dedicar-se a imaginar i a escriure. Va ser un dels desenvolupadors del radar, durant la Segona Guerra Mundial, i també un pioner en el camp dels satèl·lits de comunicacions. No és estrany, doncs, que les seves novel·les tinguin una base científica tan sòlida —i de vegades tan freda—, que l’acció-acció, allò que agrada tant en el cinema, quedi diluït.

En 2001 el lector troba una primera part de palentologia-antropologia-ficció. S’hi descriuen paisatges i lluites entre clans de simis. Tot molt semblant a un documental de la sabana, ja sigui d’ara o de fa cent mil anys. Segon part: saltem en el temps; agafem una llançadora espacial, fem transbord en una estació orbital cilíndrica, que crea gravetat artificial interna en rodar, i d’allà el descens fins a la superfície de la Lluna. Entremig, Clarke ens ha fet un repàs de la història de l’astronàutica seguint els pensaments del doctor Floyd. Tercera Part: Bowman i companyia travessen l’espai cap als planetes exteriors. I aquí ja podem calçar-nos: velocitats, distàncies, velocitat de la llum i temps que triguen els missatges a anar i tornar entre la nau i la Terra… I arribem a Júpiter, i a Saturn (perquè el llibre duu Bowman a Saturn). La Discovery, tot passant, fa estudis dels satèl·lits dels gegants de gas. Sort que quan Clarke va escriure 2001, encara no tenia les fotos de les sondes que van arribar posteriorment a aquells barris del Sistema Solar. D’altra manera, la novel·la 2001 hauria ocupat diversos volums.

Què hi ha darrere la prosa de Clarke?

2001 es pot prendre com un paradigma d’allò de què parla Clarke en la majoria dels seus textos: la progressió de la raça humana cap a una altra etapa, superior. Ho trobem a La fi de la infantesa amb una claredat tan exagerada que gairebé insulta la intel·ligència del lector, a La ciutat i les estrelles de manera més dissimulada, i ho trobem en major o menor grau en obres llargues i breus. És cert, però, que això de l’evolució cap a un nivell superior deu aparèixer en gairebé tots els textos literaris, ja sigui de manera directa o metafòrica.

Què més hi ha?

Una dosi brutal de ciència lúdica: si connectes tots els telèfons de la Terra què tens? Un cervell autònom. Cada telèfon és una neurona. Què és el primer que fa? Plorar. Fer sonar tots els telèfons del món. El segon? Menjar. S’apaguen els llums. A continuació? Estendre els braços i tocar…

Com pot un home sol amb un vestit espacial esquivar una nau? Fàcil: només cal que es mantingui a l’altra banda de l’asteroide. És molt més senzill bellugar una massa de cent quilograms que de cent megatones.

Com pot ser que sense atmosfera dos homes vegin un raig lluminós que fulmina una nau espacial? Perquè no veuen cap raig: veuen un doll de metall fos projectat per electroimants.

Profes de ciències: alegreu-vos que vam tenir en Clarke. Profes de filosofia: alegreu-vos que vam tenir en Clarke, i dóna per a molts debats. Alegrem-nos que vam tenir en Clarke i que escrivia prou bé.

Abril de 2008

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari